1 L'ús del terme "pare" per referir-se als sacerdots és una expressió de la seva paternitat espiritual, de la funció pastoral que exerceixen, de la tradició de l'Església i del respecte que la comunitat els confereix. És una manera de reconèixer el seu paper vital en la vida espiritual dels fidels i en el si de l'Església, destacant la seva responsabilitat de guiar, ensenyar i santificar. Per això, els fidels anomenen els sacerdots pare, honorant el paper fonamental que exerceixen en les seves vides.
En el Decret Presbyterorum Ordinis, establert en el Concili Vaticà II, es descriu que els presbíters (sacerdots) han de conviure amb tots, ensenyant i advertint-los com a fills estimats. Això reflecteix la raó per la qual els fidels anomenen els sacerdots pare, reconeixent en ells una autoritat espiritual que cuida del ramat com un pare cuida dels seus fills.
En la seva carta a la comunitat de Corint, Sant Pau es presenta com un pare espiritual, preocupat per orientar, corregir i estimar amb tendresa paternal. Envia Timoteu, a qui anomena "fill estimat", reforçant el concepte de paternitat espiritual, que és una de les raons per les quals els cristians anomenen els sacerdots pare.
Encara que el terme "pare" no apareix directament a les Escriptures, la funció del sacerdot, o presbíter, està clarament establerta. En Fets 14, 23, Pau i Bernabé nomenen presbíters en cada comunitat, complint el paper de guies espirituals. Avui, igual que en aquell temps, els sacerdots són elegits i ordenats per un bisbe, essent "dignes de doble honor" (1 Timoteu 5, 17), per liderar i servir el poble de Déu.
