1 La veneració que els catòlics atorguen a Maria, mare de Jesús, no és adoració, sinó un profund respecte i honor pel seu paper singular en el pla de Déu. En el catolicisme, la veneració és diferent de l'adoració. Mentre que l'adoració (latria) és deguda exclusivament a Déu, la veneració (dulia), i especialment l'honor atorgat a Maria (hiperdulia), reconeix el seu paper com la més elevada entre els sants, sense mai situar-la al nivell de Déu.
Maria és venerada per diverses raons fonamentades en les Escriptures i en la Tradició de l'Església. A l'Evangeli de Lluc, Maria profetitza: "Totes les generacions em diran benaurada" (Lluc 1,48). Aquest vers reflecteix el reconeixement continu de l'Església per la seva especial participació en el misteri de la salvació. Ella, escollida per ser la Mare de Déu (Gàlates 4,4), va col·laborar d'una manera única amb el pla diví en consentir lliurement que el Verb s'encarnés en ella (Lluc 1,38).
La intercessió de Maria també és una part central de la veneració catòlica. Com a Canà, on ella demana a Jesús que realitzi el seu primer miracle (Joan 2,1-11), els catòlics creuen que Maria, al Cel, continua intercedint per nosaltres. El Catecisme de l'Església Catòlica (§969) afirma que, en ser assumpta al Cel, Maria no va abandonar el seu paper, sinó que "amb la seva múltiple intercessió, continua obtenint-nos els dons de la salvació eterna."
A més, Maria és vista com a model de fe i caritat, sent la "realització exemplar" de l'Església (CIC §967). La seva obediència absoluta a la voluntat de Déu i la seva puresa sense pecat (CIC §491-492) són virtuts que els fidels són convidats a imitar. Així, els catòlics miren cap a ella com una mare espiritual que ens guia cap a Crist.
La veneració a Maria, per tant, no disminueix el lloc de Jesucrist, sinó que exalta la manera en què Déu, en la seva infinita saviesa, va utilitzar la participació humana en la història de la salvació. Maria és venerada perquè, en el seu "sí" a Déu, va fer possible l'encarnació de Jesucrist, el nostre Redemptor.
