1 Els catòlics fan penitència com a resposta a la crida de Déu per la conversió i renovació espiritual. La penitència, profundament arrelada a la tradició de l'Església, és una forma de reconciliació amb Déu després del pecat i una oportunitat per a un creixement espiritual més profund.
La pràctica de la penitència és central per a la vida dels fidels perquè el pecat trenca la relació amb Déu. Tot i després del baptisme, els catòlics reconeixen que són susceptibles al pecat i, per tant, necessiten contínuament la reconciliació. El sacrament de la penitència ofereix aquesta reconciliació. Jesús va instituir el sacrament perquè els fidels, en confessar els seus pecats i rebre l'absolució, puguin ser curats i restaurats en la gràcia. En Joan 20,22-23, Jesús concedeix als apòstols el poder de perdonar els pecats: “A qui perdoneu els pecats, seran perdonats; a qui els reteniu, seran retinguts.” Això és la base bíblica per al sacrament de la confessió i explica per què els catòlics fan penitència.
La penitència implica un penediment sincer i la disposició de reparar el dany causat pel pecat. Quan els catòlics fan penitència, no només busquen el perdó de Déu, sinó que també assumeixen la responsabilitat de corregir les seves faltes. El penediment és la base d'aquesta pràctica, segons ensenya Jesús en Lluc 15,7, que descriu l'alegria al cel per un pecador que es penedeix. L'acte de penitència, per tant, no és un ritual buit, sinó una expressió sincera del desig de retornar al camí de la justícia i restaurar la comunió amb Déu.
A més del penediment, la penitència es veu com un mitjà de purificació. En confessar els pecats, el penitent no busca només el perdó, sinó també el reforçament de l'ànima per evitar futurs pecats. En Jaume 5,16, som cridats a confessar els nostres pecats els uns als altres, perquè puguem ser curats. Aquesta cura és tant espiritual com emocional. Quan els catòlics fan penitència, experimenten aquesta cura i renovació de la seva relació amb Déu, purificant-se dels seus pecats i buscant una vida més santa.
La tradició de la penitència ha evolucionat al llarg dels segles. En els primers temps de l'Església, la penitència era sovint pública i rigorosa, amb pràctiques severes com dejunis prolongats o fins i tot exclusió temporal de la comunitat. Amb el temps, l'Església va entendre que la misericòrdia de Déu ha de ser accessible a tots de manera més personal i freqüent. Avui en dia, els catòlics fan penitència en un context privat, confessant els seus pecats a un sacerdot, que, en nom de Crist, concedeix l'absolució.
L'acció penitencial també és tant personal com comunitària. Tot i que l'acte de confessió és individual, el pecat afecta la comunitat de fidels, i el penediment d'un membre porta benefici per a tot el cos de Crist. El Catecisme de l'Església Catòlica ensenya que el pecat té una dimensió social (CIC 1469), i la penitència restaura no només la relació amb Déu, sinó també amb la comunitat. Els catòlics fan penitència, per tant, no només per al seu propi bé, sinó també per al bé de tota l'Església.
A més, la penitència és un camí per al creixement espiritual. En confessar i reflexionar sobre les seves faltes, els catòlics són desafiats a convertir-se en més sants. La pràctica regular de la confessió és una disciplina espiritual que il·lumina la consciència i enforteix l'ànima contra les temptacions. Quan els catòlics fan penitència amb freqüència, avancen pel camí de la santedat i s'acosten a Crist, segons es recomana en Mateu 5,48: “Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial és perfecte.”
En conclusió, els catòlics fan penitència com a mitjà de reconciliació amb Déu i renovació espiritual. La pràctica és un acte de penediment sincer, cerca de perdó, purificació i creixement espiritual. Arrelada a les Escriptures i a la tradició de l'Església, la penitència és una expressió del desig del fidel de viure en harmonia amb els ensenyaments de Crist i amb la comunitat de creients.
