Per què els pares no poden casar-se?

L'aixecament del matrimoni per als prestes a la Universitat Catòlica està arrelat en una tradició de segles, basada en fonaments teològics, històrics i espirituals. La pràctica del celibat sacerdotal, encara que no és un dogma, és una disciplina eclesiàstica que representa una crida a la dedicació exclusiva a Déu i al servei de la comunitat, inspirada en el propi exemple de Jesús Crist.

La vida celibatària permet que el sacerdot es dediqui totalment a la seva missió. En renunciar al matrimoni, el pare simbolitza la seva entrega integral al Senyor i a l'Església, estant més disponible per respondre a les necessitats espirituals i pastorals dels fidels. Aquest compromís no només busca facilitar la seva actuació, sinó també expressar un amor indisoluble i una fidelitat radical al Regne de Déu.

A la Bíblia, Sant Pau, en la seva primera carta als Coríntis, argumenta que el celibat permet una major llibertat per enfocar-se en les "coses del Senyor" (1 Coríntis 7,32-35), sense les distraccions d'una vida familiar. Aquesta llibertat es reflecteix en la pràctica pastoral, on el pare està més disposat a assumir responsabilitats en benefici de la comunitat. A Mateu 19,12, Jesús també suggereix l'elecció voluntària d'alguns per una vida celibatària "per causa del Regne dels Cels", un ideal que l'Església Catòlica considera adequat per a aquells que exerceixen el ministeri sacerdotal.

La tradició del clero catòlic que viu en celibat remunta al segle IV, però va ser oficialitzada pel Concili de Lateran II, el 1139, que va fer el celibat obligatori per als prestes. Aquesta regla va consolidar la pràctica de viure el sacerdoci com una extensió del mateix Crist, que va viure en celibat i dedicat a la missió divina.

L'Església veu el celibat com un senyal concret de la donació total i radical dels sacerdots, que són cridats a viure "in persona Christi", és a dir, en la persona de Crist, testimoniant la realitat del Regne de Déu.

L'elecció del celibat també es veu com una anticipació de la vida eterna. Jesús, a Mateu 22,30, menciona que a la resurrecció "no es casen, ni es casen", assenyalant el crida de tots a una unió amb Déu que transcendeix els lligams terrenals. Així, el celibat sacerdotal és una expressió d'aquest ideal escatològic, on la vida del pare esdevé una prefiguració de la comunió eterna amb Déu.

Cal destacar, no obstant això, que aquesta disciplina no és universal. A l'Església Catòlica Oriental, els homes casats poden ser ordenats sacerdots, tot i que el celibat és obligatori per als bisbes. Aquesta diversitat mostra que, mentre l'Església valora el celibat com un senyal important de dedicació a Déu, també reconeix les contribucions que els homes casats poden oferir al sacerdoci.

Així doncs, el celibat és una elecció i una vocació particular, que permet al sacerdot testimoniar l'amor i el compromís amb el Regne de Déu de manera total. Aquest crida, encara que exigent, es percep com una benedicció per a l'Església i la societat, on el sacerdot, gràcies a la seva total dedicació, encarna l'amor de Déu i l'esperança de vida eterna.