1 Aquells que ja estan purificats i viuen la visió beatífica de Déu, convivint al cel, són coneguts com a elegits i sants. Aquests sants no només poden, sinó que també ens ajuden, intercedint per nosaltres davant Déu. Pregen al Senyor en el nostre favor, com amics fidels que fan peticions per aquells que estimen. És justament per això que els catòlics resen als sants, reconeixent que ells, ja propers a Déu, poden intercedir per les nostres necessitats.
Segons el Catecisme de l’Església Catòlica, al paràgraf 2683, la intercessió dels sants es descriu com el servei més alt que presten al pla de Déu. Demanar la intercessió dels sants és, per tant, un acte de confiança i fe. Els catòlics resen als sants amb la certesa que aquests amics celestials poden oferir les seves pregàries a Déu en nom nostre, portant gràcies i benediccions per a les nostres vides i per al món sencer.
La pràctica de resar als sants té bases profundes en les Escriptures. A l’Antic Testament, el llibre de 2 Macabeus 15, 11-16 relata una visió d'Onias, un sacerdot ja mort, pregant per tot el poble jueu. Això mostra que els justos, fins i tot després de la mort, continuen intercedint per aquells que romanen a la terra. Al Nou Testament, a Apocalipsi 8, 3-4, Sant Joan té una visió en què les pregàries dels sants pugen al tron de Déu com a encens, simbolitzant la intercessió contínua dels sants pels fidels.
Així, la tradició de demanar la intercessió dels sants és una pràctica que troba suport tant en les Escriptures com en la pròpia doctrina de l’Església. Quan els catòlics resen als sants, no estan substituint el paper de Déu, sinó reconeixent la comunió dels sants i el poder de la seva intercessió davant Déu. Mitjançant aquesta comunió, aquells que estan al cel, en la plenitud de la seva unió amb Déu, continuen prestant ajuda a l'Església pelegrina a la terra, com a part del cos místic de Crist.
